La doma natural és el terme utilitzat per definir l’ensinistrament de cavalls sense utilitzar cap mena de violència ni dolor. Va néixer a sud-Amèrica, més concretament als països d’Argentina i Brasil; les persones que la portaven a terme antigament eren els indis i avui en dia, són els anomenats gauxos: domadors autòctons, ramaders que utilitzaven els cavalls com a eina de treball.
En l’actualitat, la majoria de domadors utilitzen diverses tècniques per sotmetre els cavalls. Aquestes domes es defineixen com a doma vaquera, doma clàssica, salt, etc. El mecanisme que utilitzen per ensenyar és el dolor: imposar i sotmetre el cavall que realitzi l’exercici desitjat. Les seves eines més usuals i identificatives són la daga, els esperons (espuela) de ferro i la brida (bocado, freno de caballo). La daga és un bastó de fusta o goma elàstica que serveix per donar-li cops; els esperons, de ferro, serveixen per punxar-lo a la panxa (part molt sensible del cavall), i la brida és un peça, també metàl·lica, de forma allargada, d’uns quinze centímetres i d’un gruix aproximat d’un dit, que es col·loca a la boca del cavall i es connecta amb les regnes (riendas) del genet. Quan el genet vol que el cavall freni estira les regnes i, com a conseqüència, la brida estira la boca a l’animal, i el sotmet a dolor.
Hi ha molt sistemes per infringir dolor, molts. Un altre sistema és la doble regna. Una és a la boca estirant de la brida i l’altra connecta amb una peça de pell ubicada al nas (part molt sensible) del cavall. Aquesta peça es veu molt bonica i guardonada per fora, amb detalls de pell i roba. Al seu interior està composta de diverses punxes metàl·liques que se li claven al nas quan el genet les estira per frenar-lo.
Durant tota la història l’home ha gaudit de l’ensinistrament d’animals. Els circs, entre altres, amb la doma de feres com els lleons, tigres, elefants... Un espectacle que a mi personalment em feia gràcia era veure com feien ballar un os. L’animal es ficava primer a dues potes, tot seguit aixecava una cama i, després, l’altra, balancejant el cos per poder aguantar l’equilibri. En primer lloc, l’ensinistrador es col·locava al seu davant ballant, tot seguit i automàticament l’animal el feia. Jo ho trobava força divertit. Per ensenyar-li aquest ball l’ensinistrador utilitzava un mètode senzill i eficaç. El primer dia d’ensenyament l’home se situava al davant de la gàbia de l’os i feia el moviment, al mateix temps hi posava foc sota la gàbia (la part del terra de la gàbia era de ferro). La planxa es començava a escalfar i l’os, primer, es ficava a dues potes per evitar la calor, tot seguit alçava un peu i després de l’altre per, així cremar-se el mínim possible. Aquesta pràctica se succeïa fins al dia que l’animal ja tenia associat el moviment de l’home amb foc, i per tant, ja el feia sense ficar-li’n. El dia de l’espectacle, l’animal tenia associat el moviment de l’ensinistrador amb la tortura, amb el ball de l’ensinistrador.
He anomenat aquest exemple per explicar que, els espectacles dels animals, tots els moviments no naturals s’aprenen amb dolor, amb càstigs i, fins i tot, amb tortures. El cavall no és un animal que per naturalesa es tiri al terra i faci el mort, no es col·loca a dues potes (només en època d’aparellaments entre dos mascles dominants), no es fica de genolls, etc.
El cavall porta els instints de supervivència molt arrelats. Per a ell, a qualsevol racó sortirà el depredador, per això s’espanta tant i per aquest motiu ha sobreviscut a la tria natural de les espècies. La seva millor defensa és sortir disparat a gran velocitat en pocs segons. Per al cavall quedar-se a terra (espectacle que realitzen molts domadors) significa deixar-se atrapar pel depredador.
La doma natural no té espectacles ni grans exercicis. Es basa en una relació de no violència amb l’animal. Amb aquesta doma el cavall no pot assimilar que l’home li produeix dolor, no té records negatius d'aquell ser de dues potes.
A la pràctica, la doma natural és una còpia del comportament de la manada en estat salvatge. No pots demanar al cavall que pensi com un home; en canvi, nosaltres sí podem comprendre i pensar com ells. A la manada sempre hi ha un líder i és el que els dóna seguretat i confiança (tot el que un cavall necessita per sobreviure). El treball de l’ensinistrador és agafar aquest rol, i per això necessita comprendre’ls. No fa falta la violència per imposar ni per a sotmetre'ls. Si el cavall et veu com el seu líder et respectarà, et seguirà i creurà les teves ordres.
El treball per aconseguir el lideratge es porta a terme amb dos grans blocs i sempre a l’interior del picador (picadero: cercle tancat normalment de fusta). Per utilitzar la doma natural a l’interior del picador, hi ha unes mides pensades per què el cavalls se senti còmode i la persona també: 15 m de diàmetre i una barana d’1,50 m. Un cop dintre, hi ha una sèrie d’exercicis per col·locar l’ensinistrador envers al cavall, ja que a la manada la posició marca el lideratge; tot seguit es treballen les regnes (sense ferro a la boca) des del terra i un cop assolit el treball es torna a començar però a dalt del cavall. És un treball d’uns nous mesos s’hi dediquen quaranta minuts al dia, vint al matí i vint a la tarda (tres vegades més que la doma amb dolor). Si el cavall va tenir amb anterioritat un ensinistrament es tarda el doble de temps, i això és perquè s’han d’esborrar els mals records de l’anterior doma. El resultat és un cavall obedient, dòcil, agradable i fidel. Es pot muntar sense regnes; el cavall s'espanta però no dispara (sortir corrents), ja que el genet, que és el seu líder, li dona confiança.
Fa molts anys que a sud-Amèrica porten a terme l’equinoteràpia, molts. Actualment es posa a la pràctica a Europa, però amb el desavantatge que s’utilitzen cavalls que no han rebut doma natural.
