Hola a tothom,
Aquest escrit és per a informar-vos del nou espai de fotografies dels blocaires sobre les nostres terres. Qualsevol persona que vulgui que s'exposi la seua foto només cal que me l'enviï al correu carlos@albergassut.com (fer constar el nom de la persona que l'envia i titol de la imatge)
Les fotos estaran exposades sempre a la pàgina web. http://www.albergassut.com/ i l'enllaç per veure-les és:
http://www.albergassut.com; o
http://www.flickr.com/photos/alberg-assut/sets/72157605265278496/ , o
(directament a l'espai www.flickr.com ,posant al buscador terres de l'ebre)
animeu-vos blocaires que tenim ganes de compartir les nostres terres
Per cert, me dic Carlos i fa poquet que m'he inscrit a blocaires, encantat de conèixer-vos i una abraçada, salut a tothom, i que plogue de valent!
Los de les obres del transvassament, i altres, estan resant per a què pari de ploure. Aigua que tenim poca saó!
pd.: per cert, ja podeu visualitzar algunes fotografies.
dilluns 26 de maig de 2008
dissabte 24 de maig de 2008
La Pau - Viatge a la Argentina
La Pau
Després de diversos cursos sobre la doma natural a Catalunya amb gauxos domadors autòctons argentins vaig decidir parlar amb un d’ells. Vàrem xerrar força estona sobre la possibilitat d’anar-me’n al seu ranxo, a continuar la formació a Argentina. Volia aprendre més. Allí treballaria amb persones discapacitades i l’art de la doma natural. El gauxo va respondre'm que seria possible si jo volia, així que solament feia falta ficar una data.
El març va ser la data escollida. Avió cap a Ezeiza (Buenos Aires) i posteriorment amb auto (com diuen a La Argentina) fins a Sant Luís, província de Sant Luís, al costat la població de destí, on estava ubicat el seu ranxo anomenat El Durazno (el prèsec). L’únic lloc del món on hi ha cavalls en estat salvatge.
El ranxo era molt agradable, fusta i pedra, i sense corrent elèctrica. La seua extensió era tan gran com tot el terme de dos poblacions Catalanes. Un cop al lloc vaig estar amb el gauxo tota una setmana i vam treballar amb cavalls i amb persones discapacitades, l’equinoteràpia. Set dies després vaig preguntar-li quan treballaria la doma natural. Va deixar tot el que estava fent i va mirar-me:
- ¿Seguro que quieres trabajar la doma natural?
- Claro, ya sabes lo que quiero – vaig contestar-li.
- Entonces mañana empezaremos.
Va ser un dels dies més llargs que recordo, però l’espera va arribar a la seva fi a les cinc del matí. Va despertar-me i em donà una manta, un sac i una bossa amb menjar, vàrem agafar el seu vehicle, un Land Rover, i va conduir durant dues hores per un camí força destrossat. El paisatge era meravellós: grans esplanades amb abundant herba, arbres grans i pletòrics donaven molts ventalls de colors vius, suaus i agradables. Quatre hores després en arribar a la reserva natural de cavalls vam seure sobre la gespa i menjàrem.
Jo li vaig preguntar si havíem anat de viatge a veure cavalls salvatges i ell va contestar-me que sí. A la tarda d’aquell mateix dia van aparèixer els cavalls. Pasturaven a la vegada que anaven avançant cap a un gran llac. Va ser molt bonic i molt gratificant poder observar cavalls salvatges. Al cap d’una estona, no recordo les hores, es va fer fosc i el gauxo que no havia parlat en tota la tarda va dir:
- Vamos a dormir aquí esta noche.
Vam passar tota la nit dintre dels sacs sentint els sorolls de la fosca natura i enmig dels grans prats de la Pampa Argentina.
A la matinada un raig de sol matiner va despertar-me i vaig observar al gauxo, que estava mirant els cavalls. No deia res, es limitava a mirar els cavalls que estaven cada vegada més pròxims a nosaltres. Vaig seure al seu costat sense parlar i emocionant-me al mateix temps per veure l’espectacle visual que proporcionava els colors de la natura, l’espill del llac, on es reflectien les muntanyes dels Andes, els prats i els cavalls.
Al migdia li vaig preguntar si agafaríem algun cavall per fer doma natural. Es va ficar a riure. ¡Fa dos dies que estem fent doma natural!, va respondre'm. Com vols comunicar-te amb ells si no parles el seu idioma? Recorda, el cavall no pot pensar com una persona, és la persona que ha de tenir la capacitat de pensar com el cavall. Necessites parlar el seu idioma, saber què signifiquen les seves postures, saber què significa els seus moviments d’orelles, què fan socialment, què els agrada, què els desagrada, el significat de les seves posicions envers el grup i els rols de cadascun, què desitja el cavall, què necessita... has de comprendre què els dóna seguretat, què els fa ficar nerviosos i sobretot moure’t com ells, amb tranquil·litat i sense preses, cada moviment que faràs enfront d’un cavall té un significat i aquest moviment només els pots aprendre imitant-los però, sabent que imites i perquè.
Durant dos dies més varem estar comentant i estudiant-los a través de l’observació. Vaig aprendre molt sobre el seu llenguatge i entre altres coses comprendre que la parla, per a dirigir-s’hi, no servia de res, perquè a la natura es guien i es comuniquen a través dels moviments i la posició d’ells envers del grup.
El tercer dia el gauxo va marxar i jo, per continuar amb el meu aprenentatge, vaig decidir quedar-me quatre dies més. Van ser força agradables i van passar molt ràpid. Tenia a les mans un llibre excel·lent amb el qual em nodria contínuament d’informació i de pau. Ja us puc assegurar que el silenci realment és delicada música. Vaig descobrir la pau.
Els cavalls cada dia pasturaven més a prop meu i els podia observar amb més detall. Són éssers de naturalesa tranquil·la, com tots els herbívors. No tenen presa i el seu horari el marca el sol. No necessiten matar per menjar, i aquest fet tant important és el que defineix la seva personalitat no agressiva. Són animals de gregaris, socials, i es necessiten mútuament. Creen la seva manada a partir d’una jerarquia en la qual la femella més veterana és la que està sempre al capdavant. Ella escull els prats i els llocs en els quals menjaran i recorda fàcilment les rutes de pas menys perilloses. A la cua del grup, sempre, el mascle dominant molt atent de qualsevol perill (el cavall sempre pensa que el depredador sortirà de qualsevol lloc) decideix quan convé disparar (sortir corrent per evadir el perill). És el fort i el més ràpid, però sempre, en perill o no, es queda al darrere noblement per defensar la resta del grup. El mascle dominant decideix quan disparar, però és la cap de la manada, la més veterana, matriarca, qui escull la direcció per on han de fugir. Utilitzen tots els sentits constantment, amb les orelles, escolten la natura i a la resta del grup. Saben la posició dels components del grup quan pasturen en tot moment, simplement escoltant el soroll dels altres al arrencar l’herva del terra o escoltant les passes de la resta, o fins i tot la respiració dels altres. Utilitzen els sentits gairebé tots per igual.
Tornant a la frase anterior sobre vaig descobrir la pau, ara, explicaré el perquè.
Avui en dia, encara tinc present la màgia d’aquell indret. No hi ha cap dia que no recordi les vivències d’aquells dies solitaris amb els cavalls. Hi ha moments, estigui on estigui, en què fàcilment torno a un estat de pau. S’allunyen tots els sorolls externs que m’envolten i recupero els del meu cos: el fort soroll de la respiració interna i els batecs del cor (mai hauria pensat l’immens soroll que produeix el nostre cos i no ens adonem) és en aquest instant quan entro dins un estat de concentració, un estat de pau, amb el qual, torno a recuperar totes les sensacions; cada instant viscut a la natura, cada moviment dels éssers, cada raig de sol, les olors del terra, de les flors i de l’herba humida, tot seguit, la respiració m’inunda el cos i és en aquest precís moment quan arriba l’instant d’èxtasi tranquil. Moc el cap i oloro fortament, és real i sento l’olor de la natura, de l’herba, de la brisa, del terra i de l’aire pur. La brisa de les planures argentines torna a tocar-me fins al punt de ficar-me, realment, la pell de gallina, com si estigués físicament al lloc. Aquest estat de pau és capaç de transportar-me amb ells, capaç d’enganyar el cervell. Com és que sento l’olor? Com és que la pell sent la brisa i se’m fica de carn de gallina?
Crec que la meva ànima busca la d’ells, als causants d’ajudar-me a trobar la pau.
Els gauxos recorden les paraules dels seus avantpassats quan descobrien l’ànima del cavall. Alguns indis ploraven en veure-la, altres sentien una pena tant gran que els deixaven lliures per sempre, altres sentien la necessitat contínua d’anar-se’n en busca d’ells i compartir tot el seu temps amb la seva companyia. Jo personalment, vaig plorar i tinc la sensació o la certesa que la meua ànima els busca. "Cuando conozcas su alma los entenderas y los ajudaras y ten cuidado porque puede que te enseñen todo el daño que los hombres les han echo..." Paraules del gauxo.
Tornant als dies de vivències amb el cavalls vaig tenir la necessitat de fer un resum de la meua vida, de recordar a la família, de recordar els mals moments viscuts amb amistats o amb amors, de fer un anàlisi del què he aportat jo i el que he fet malament. Vaig reflexionar sobre el què realment importa i no era els desenganys amorosos viscuts, sinó amb les ganes de viure tot moment apreciant el que tinc, que és molt i no és res material. Vaig pensar també amb totes les persones que he conegut i que ja no estan entre nosaltres, amb els amics, amb aquesta riquesa tant gran i que val la pena adonar-se’n dia a dia. Ara ser que no puc enganyar-me que crec en mi, des de la consciència de les meves mancances i de les virtuts com a persona, com a ésser humà.
Només me queda explicar una altra locura: el penúltim dia amb el grup de gent que vàrem fer el curs de doma dies després de la vivència personal a la nit va començar a ploure, (estiu) una pluja torrencial com les d’estiu d’aquí. Aquella nit vaig tenir l’impuls de sortir vestit al carrer, era perillós ja que hi havia pumes salvatges, estava a la muntanya, però ja havia dormit quatre dies sol i no m’importava enfrontar-me, tot i que ara no portava cap ganivet i recordava una mala experiència que vaig tenir amb un gran gos (dogo) a un càmping d'Empuria Brava - Girona ( allí tampoc tenia res per defensar-me. Aquella nit vaig sortir de l’habitació, en pocs segons ja estava xop i vaig començar a caminar. Podia veure el camí pels continus llampecs que feien de flash. Ho vaig fer perquè volia gridar i que la gent de la casa no em sentís. Al cap d’uns quinze minuts vaig arribar a un petit turó (cim). Amb les mans en creu i la cara mirant al cel vaig cridar un sol crit fins esgolar-me, un crit com mai havia fet. Les paraules que vaig dir van ser "Nyahua Neyen" i estic convençut que ella, la meua egua a Xerta dins de la seua quadra es va despertar i em va sentir. Vaig sentir-me lliure. Ara a Xerta, només me queda fer una coseta i estic esperant aquesta pluja torrencial aquí, i tot, perquè vull acomiadar-me d’ells, dels pocs i únics cavalls salvatges que queden al món.
L’últim dia, abans d’anar-me’n vaig despedir-me de tots, com és normal, però hi havia l’avi de la casa, un senyor molt gran, de força edat i que recordava físicament un indi. Aquest senyor era l’encarregat de cuidar el ranxo los Alazanes on estàvem, ja que els nostres mestres vivien a Sant Luís, ja acomodats. Durant uns quants dies vaig parlar molt amb aquell avi i fins i tot li vaig donar una cigarreta de les que jo portava: un Ducados. Ostras! El va agafar, el va encendre, i va fer una calada forta. Se’l va quedar mirant amb el coll tort i acariciant-lo amb els cinc dits va dir, amb argentí clar: que liiinnnndo!!.
L’últim dia li vaig regalar un paquet sencer de Ducados i gairebé arranca a plorar d’alegria. “Qué Bárbaro el Catalán” va dir-me, tot content i de repent va ficar la cara seria i va pronunciar:
- “Aucapan Auquinco” (idioma autòcton gairebé perdut: el Mapuche)
Me’l vaig quedar mirant i no vaig preguntar-li que significava, no sé perquè no m’ho hagués dit. Vaig anar a l’habitació i m’ho vaig anotar a un paperet abans que la memoria me traicionés, sabia que un cop a Xerta, al diccionari de mapuche baixat d’internet trobaria la resposta.
Quin regal va fer-me!
“Acuapan” significa puma exaltat o molt salvatge, no puc especificar més. Suposo que m’ho va dir perquè sabia que havia estat quatre dies sol a la muntanya. La sorpresa va venir en “Auquinco” que significa aigua que resona. No se com, la resta de gent de la casa era imposible que sentís el crit, a més vaig cridar en consonancia amb un tro, era imposible, no vaig sentir-me ni jo mateix emulat pel tro. La única manera que trobo explicació és, evidentment, pensar que ell també hi era, segur que va sentir la porta i va veure'm com sortia i m’endinsava cap a la foscor del camí que conduia al petit turó, va seguir-me com un puma amagat-se per la foscor i jo sense enterar-me’n. L’avi que presumia de què mai havia tingut cap malaltia tenia una ànima jove i guerrera, evidentment ell era un indi mapuche un "criollo chúcaro" que significa en argentí: fill de la terra salvatge.
Qué bárbaro!
Després de diversos cursos sobre la doma natural a Catalunya amb gauxos domadors autòctons argentins vaig decidir parlar amb un d’ells. Vàrem xerrar força estona sobre la possibilitat d’anar-me’n al seu ranxo, a continuar la formació a Argentina. Volia aprendre més. Allí treballaria amb persones discapacitades i l’art de la doma natural. El gauxo va respondre'm que seria possible si jo volia, així que solament feia falta ficar una data.
El març va ser la data escollida. Avió cap a Ezeiza (Buenos Aires) i posteriorment amb auto (com diuen a La Argentina) fins a Sant Luís, província de Sant Luís, al costat la població de destí, on estava ubicat el seu ranxo anomenat El Durazno (el prèsec). L’únic lloc del món on hi ha cavalls en estat salvatge.
El ranxo era molt agradable, fusta i pedra, i sense corrent elèctrica. La seua extensió era tan gran com tot el terme de dos poblacions Catalanes. Un cop al lloc vaig estar amb el gauxo tota una setmana i vam treballar amb cavalls i amb persones discapacitades, l’equinoteràpia. Set dies després vaig preguntar-li quan treballaria la doma natural. Va deixar tot el que estava fent i va mirar-me:
- ¿Seguro que quieres trabajar la doma natural?
- Claro, ya sabes lo que quiero – vaig contestar-li.
- Entonces mañana empezaremos.
Va ser un dels dies més llargs que recordo, però l’espera va arribar a la seva fi a les cinc del matí. Va despertar-me i em donà una manta, un sac i una bossa amb menjar, vàrem agafar el seu vehicle, un Land Rover, i va conduir durant dues hores per un camí força destrossat. El paisatge era meravellós: grans esplanades amb abundant herba, arbres grans i pletòrics donaven molts ventalls de colors vius, suaus i agradables. Quatre hores després en arribar a la reserva natural de cavalls vam seure sobre la gespa i menjàrem.
Jo li vaig preguntar si havíem anat de viatge a veure cavalls salvatges i ell va contestar-me que sí. A la tarda d’aquell mateix dia van aparèixer els cavalls. Pasturaven a la vegada que anaven avançant cap a un gran llac. Va ser molt bonic i molt gratificant poder observar cavalls salvatges. Al cap d’una estona, no recordo les hores, es va fer fosc i el gauxo que no havia parlat en tota la tarda va dir:
- Vamos a dormir aquí esta noche.
Vam passar tota la nit dintre dels sacs sentint els sorolls de la fosca natura i enmig dels grans prats de la Pampa Argentina.
A la matinada un raig de sol matiner va despertar-me i vaig observar al gauxo, que estava mirant els cavalls. No deia res, es limitava a mirar els cavalls que estaven cada vegada més pròxims a nosaltres. Vaig seure al seu costat sense parlar i emocionant-me al mateix temps per veure l’espectacle visual que proporcionava els colors de la natura, l’espill del llac, on es reflectien les muntanyes dels Andes, els prats i els cavalls.
Al migdia li vaig preguntar si agafaríem algun cavall per fer doma natural. Es va ficar a riure. ¡Fa dos dies que estem fent doma natural!, va respondre'm. Com vols comunicar-te amb ells si no parles el seu idioma? Recorda, el cavall no pot pensar com una persona, és la persona que ha de tenir la capacitat de pensar com el cavall. Necessites parlar el seu idioma, saber què signifiquen les seves postures, saber què significa els seus moviments d’orelles, què fan socialment, què els agrada, què els desagrada, el significat de les seves posicions envers el grup i els rols de cadascun, què desitja el cavall, què necessita... has de comprendre què els dóna seguretat, què els fa ficar nerviosos i sobretot moure’t com ells, amb tranquil·litat i sense preses, cada moviment que faràs enfront d’un cavall té un significat i aquest moviment només els pots aprendre imitant-los però, sabent que imites i perquè.
Durant dos dies més varem estar comentant i estudiant-los a través de l’observació. Vaig aprendre molt sobre el seu llenguatge i entre altres coses comprendre que la parla, per a dirigir-s’hi, no servia de res, perquè a la natura es guien i es comuniquen a través dels moviments i la posició d’ells envers del grup.
El tercer dia el gauxo va marxar i jo, per continuar amb el meu aprenentatge, vaig decidir quedar-me quatre dies més. Van ser força agradables i van passar molt ràpid. Tenia a les mans un llibre excel·lent amb el qual em nodria contínuament d’informació i de pau. Ja us puc assegurar que el silenci realment és delicada música. Vaig descobrir la pau.
Els cavalls cada dia pasturaven més a prop meu i els podia observar amb més detall. Són éssers de naturalesa tranquil·la, com tots els herbívors. No tenen presa i el seu horari el marca el sol. No necessiten matar per menjar, i aquest fet tant important és el que defineix la seva personalitat no agressiva. Són animals de gregaris, socials, i es necessiten mútuament. Creen la seva manada a partir d’una jerarquia en la qual la femella més veterana és la que està sempre al capdavant. Ella escull els prats i els llocs en els quals menjaran i recorda fàcilment les rutes de pas menys perilloses. A la cua del grup, sempre, el mascle dominant molt atent de qualsevol perill (el cavall sempre pensa que el depredador sortirà de qualsevol lloc) decideix quan convé disparar (sortir corrent per evadir el perill). És el fort i el més ràpid, però sempre, en perill o no, es queda al darrere noblement per defensar la resta del grup. El mascle dominant decideix quan disparar, però és la cap de la manada, la més veterana, matriarca, qui escull la direcció per on han de fugir. Utilitzen tots els sentits constantment, amb les orelles, escolten la natura i a la resta del grup. Saben la posició dels components del grup quan pasturen en tot moment, simplement escoltant el soroll dels altres al arrencar l’herva del terra o escoltant les passes de la resta, o fins i tot la respiració dels altres. Utilitzen els sentits gairebé tots per igual.
Tornant a la frase anterior sobre vaig descobrir la pau, ara, explicaré el perquè.
Avui en dia, encara tinc present la màgia d’aquell indret. No hi ha cap dia que no recordi les vivències d’aquells dies solitaris amb els cavalls. Hi ha moments, estigui on estigui, en què fàcilment torno a un estat de pau. S’allunyen tots els sorolls externs que m’envolten i recupero els del meu cos: el fort soroll de la respiració interna i els batecs del cor (mai hauria pensat l’immens soroll que produeix el nostre cos i no ens adonem) és en aquest instant quan entro dins un estat de concentració, un estat de pau, amb el qual, torno a recuperar totes les sensacions; cada instant viscut a la natura, cada moviment dels éssers, cada raig de sol, les olors del terra, de les flors i de l’herba humida, tot seguit, la respiració m’inunda el cos i és en aquest precís moment quan arriba l’instant d’èxtasi tranquil. Moc el cap i oloro fortament, és real i sento l’olor de la natura, de l’herba, de la brisa, del terra i de l’aire pur. La brisa de les planures argentines torna a tocar-me fins al punt de ficar-me, realment, la pell de gallina, com si estigués físicament al lloc. Aquest estat de pau és capaç de transportar-me amb ells, capaç d’enganyar el cervell. Com és que sento l’olor? Com és que la pell sent la brisa i se’m fica de carn de gallina?
Crec que la meva ànima busca la d’ells, als causants d’ajudar-me a trobar la pau.
Els gauxos recorden les paraules dels seus avantpassats quan descobrien l’ànima del cavall. Alguns indis ploraven en veure-la, altres sentien una pena tant gran que els deixaven lliures per sempre, altres sentien la necessitat contínua d’anar-se’n en busca d’ells i compartir tot el seu temps amb la seva companyia. Jo personalment, vaig plorar i tinc la sensació o la certesa que la meua ànima els busca. "Cuando conozcas su alma los entenderas y los ajudaras y ten cuidado porque puede que te enseñen todo el daño que los hombres les han echo..." Paraules del gauxo.
Tornant als dies de vivències amb el cavalls vaig tenir la necessitat de fer un resum de la meua vida, de recordar a la família, de recordar els mals moments viscuts amb amistats o amb amors, de fer un anàlisi del què he aportat jo i el que he fet malament. Vaig reflexionar sobre el què realment importa i no era els desenganys amorosos viscuts, sinó amb les ganes de viure tot moment apreciant el que tinc, que és molt i no és res material. Vaig pensar també amb totes les persones que he conegut i que ja no estan entre nosaltres, amb els amics, amb aquesta riquesa tant gran i que val la pena adonar-se’n dia a dia. Ara ser que no puc enganyar-me que crec en mi, des de la consciència de les meves mancances i de les virtuts com a persona, com a ésser humà.
Només me queda explicar una altra locura: el penúltim dia amb el grup de gent que vàrem fer el curs de doma dies després de la vivència personal a la nit va començar a ploure, (estiu) una pluja torrencial com les d’estiu d’aquí. Aquella nit vaig tenir l’impuls de sortir vestit al carrer, era perillós ja que hi havia pumes salvatges, estava a la muntanya, però ja havia dormit quatre dies sol i no m’importava enfrontar-me, tot i que ara no portava cap ganivet i recordava una mala experiència que vaig tenir amb un gran gos (dogo) a un càmping d'Empuria Brava - Girona ( allí tampoc tenia res per defensar-me. Aquella nit vaig sortir de l’habitació, en pocs segons ja estava xop i vaig començar a caminar. Podia veure el camí pels continus llampecs que feien de flash. Ho vaig fer perquè volia gridar i que la gent de la casa no em sentís. Al cap d’uns quinze minuts vaig arribar a un petit turó (cim). Amb les mans en creu i la cara mirant al cel vaig cridar un sol crit fins esgolar-me, un crit com mai havia fet. Les paraules que vaig dir van ser "Nyahua Neyen" i estic convençut que ella, la meua egua a Xerta dins de la seua quadra es va despertar i em va sentir. Vaig sentir-me lliure. Ara a Xerta, només me queda fer una coseta i estic esperant aquesta pluja torrencial aquí, i tot, perquè vull acomiadar-me d’ells, dels pocs i únics cavalls salvatges que queden al món.
L’últim dia, abans d’anar-me’n vaig despedir-me de tots, com és normal, però hi havia l’avi de la casa, un senyor molt gran, de força edat i que recordava físicament un indi. Aquest senyor era l’encarregat de cuidar el ranxo los Alazanes on estàvem, ja que els nostres mestres vivien a Sant Luís, ja acomodats. Durant uns quants dies vaig parlar molt amb aquell avi i fins i tot li vaig donar una cigarreta de les que jo portava: un Ducados. Ostras! El va agafar, el va encendre, i va fer una calada forta. Se’l va quedar mirant amb el coll tort i acariciant-lo amb els cinc dits va dir, amb argentí clar: que liiinnnndo!!.
L’últim dia li vaig regalar un paquet sencer de Ducados i gairebé arranca a plorar d’alegria. “Qué Bárbaro el Catalán” va dir-me, tot content i de repent va ficar la cara seria i va pronunciar:
- “Aucapan Auquinco” (idioma autòcton gairebé perdut: el Mapuche)
Me’l vaig quedar mirant i no vaig preguntar-li que significava, no sé perquè no m’ho hagués dit. Vaig anar a l’habitació i m’ho vaig anotar a un paperet abans que la memoria me traicionés, sabia que un cop a Xerta, al diccionari de mapuche baixat d’internet trobaria la resposta.
Quin regal va fer-me!
“Acuapan” significa puma exaltat o molt salvatge, no puc especificar més. Suposo que m’ho va dir perquè sabia que havia estat quatre dies sol a la muntanya. La sorpresa va venir en “Auquinco” que significa aigua que resona. No se com, la resta de gent de la casa era imposible que sentís el crit, a més vaig cridar en consonancia amb un tro, era imposible, no vaig sentir-me ni jo mateix emulat pel tro. La única manera que trobo explicació és, evidentment, pensar que ell també hi era, segur que va sentir la porta i va veure'm com sortia i m’endinsava cap a la foscor del camí que conduia al petit turó, va seguir-me com un puma amagat-se per la foscor i jo sense enterar-me’n. L’avi que presumia de què mai havia tingut cap malaltia tenia una ànima jove i guerrera, evidentment ell era un indi mapuche un "criollo chúcaro" que significa en argentí: fill de la terra salvatge.
Qué bárbaro!
dimarts 20 de maig de 2008
Joaquinet! Benvingut
Hola bon dia,
Escric aquest bloc, ara al maig, per donar les gràcies al Centre Hípic EQUINATUR, el qual, ha fet possible crear un paradís del món del cavall aquí, a Xerta. Sendi i Agustí, responsables i propietaris del centre, Felicitats!
Aprofito a dir que el centre ja realitza tota mena activitats i lo que el fa únic, activitats per a tothom, i això vol dir per a tots (equinoterapia, hipoteràpia, sortides, pupil·latge de cavalls, classes particulars amb cavall de propietat o del centre, doma natural, ensinistrament de cavalls a través de la doma índia-natural, viatges amb carro, activitats amb rucs..., tot un goig poder gaudir d'aquest fantàstic territori, camí de Sirga i els Ports, a cavall. El dia 8 de juny serà la innauguració del centre, així què, us esperem a tots!
De fet, aquest bloc es titula Joaquinet i és el que que volia escriure però, Joaquinet no estaria aquí sense el descrit anteriorment. Adjunto fotos del templat que no para de donar salts i de córrer de forma molt graciosa. Benvingut! i una abraçada Joaquinet!
salut a tothom!
Podeu veure més fotos del templat a http://www.albergassut.com/ dintre de fotos i a la carpeta centre hípic Equinatur - les Finquetes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
