Adéu

Ell era una d'aquestes persones que tot el poble coneixia simplement, amb nombrar el seu nom. Ell era, una d'aquestes persones tant especials que són capaços de donar a canvi de res. Jo el recordo veient-lo tota la vida físicament igual. Quan jo era petit a l'estiu, el recordo bayant-se al canal i durant molts i molts anys com a veí i amic.
Lo més bonic que recordo d'ell és veure'l caminar pel carrer Sevilla, amb el cap mirant a terra i rient sol (estava pensant en la victòria que havia tingut el Barça o també quan perdia el Madrid). Era una risa contagiosa i jo, ja podia estar de mal humor que acabava femt-me riure simplement en veure'l. Són aquests moments de genialitat que recordo de tu i recordaré.

Aquest hivern, et trobaré a faltar. Trobaré a faltar la teua companyia de pau als partits de bàsquet d'entre setmana del Barça, en aquests hiverns de pluja i tristos quan miràvem el partit i la pluja com caia a sobre de la claraboia de vidre de l'alberg. Recordo i recordaré quan venies a dir-me, el dia abans, que demà hi havia partit de bàsquet i l'hora del partit. A l'alberg, evidentment per a nosaltes dos sols s'engegava la pantalla gengant; tu feies la teua fanta de taronja i jo la copeta de Bailey's, i miràvem el bàsquet tranquil·lament, sense sorolls, i amb molta pau. No teniem converses, solament jo et deia "com xales en aquesta pantalla, eh?" i tu dies "siii".
Ara i sempre, (perquè tinc associat el Barça amb tu) quan el barça guanyi o perdi el Madrid, pensaré com retornaves a casa teua pel nostre carrer.

Adéu Ramonet