Foto 1: La gàbia menuda, davant del gabial. Foto 2: Tarongeta (esquerra) i Don-ostia (dreta)
Aquest diumenge passat dia 18 d'abril, Carlos va acabar de construir una gàbia molt gran per a Tarongeta, la canari de color taronja que li vaig regalar, i Don-ostia (es diu així perquè fa poc que comparteix "pis" amb la Tarongeta i com no s'acaba d'adaptar... li pega picotades al cap a la nostra estimada femella! Ell no ho sap, però el vigilem de prop...).
De fet, quan li vaig regalar a Tarongeta en una gàbia, Carlos de seguida em proposà soltar-la i deixar-la en llibertat. És cert que la seua gàbia era minúscula (podeu apreciar a la foto la diferència de la d'abans amb la d'ara), però reconeixo que això no m'ho vaig ni plantejar fins que ell m'ho va qüestionar aquell dia... No la vam soltar perquè sola, sense una colònia de canaris, molt difícilment hagués pogut sobreviure. Com a solució, Carlos em va dir que construïria un gabial al pati de l'alberg Assut que, a més, podria funcionar també com a petit centre de recuperació d'aus, és a dir, tindria la funció d'acollir temporalment ocells ferits fins que els vinguessin a recollir per endur-se'ls al Parc Natural del Delta.
En dos caps de setmana de treball intens, Carlos ha construït una gàbia de grans dimensions (n'estic segura que els dos canaris que ara l'habiten creuen viure en llibertat), amb pals, sostre i porta de fusta i tela metàl·lica. La nostra és una gàbia totalment artesanal que està totalment preparada per superar els intents d'atac dels gats, gossos i altres animalons. A més, té dos fustes que protegeixen els nostres ocells del vent i també un tub que s'endurà l'excés d'aigua a l'exterior de la gàbia en cas de pluja.
Aquest diumenge, coincidint amb el meu aniversari, Carlos em va donar la sorpresa de veure el gabial acabat i vaig tenir el gust de poder soltar els dos canaris de la gàbia menuda perquè volessin fins a la gran. Va ser una sensació molt agradable i em vaig sentir molt molt bé. He de matitzar que Don-ostia va volar ràpidament cap a la gàbia nova, suposo perquè només feina unes 24 hores que l'havíem comprat i que estava vivint a la gàbia petita. Per a ell, aquella no era casa seua i només devia pensar en sortir.
En canvi, Tarongeta, que feia potser quasi dos mesos que vivia tancada entre aquelles petitíssimes quatre parets (i en les dos barretes al mig per poder anar saltant d'una a l'altra...), va vacilar alhora de sortir. No volia, segurament tenia por. El cas és que quan Tarongeta va sortir de la menuda gàbia rosa, Carlos i jo ens vam adonar que la pobra no sabia volar. Amb prou feines va poder arribar a la rama que tenia més a prop, amb moviments descompensats i mig pujant i baixant sense control. I pensar que tots els ocells, la naturalesa dels quals és alçar el vol i volar en llibertat, movent les ales al seu antull... sembla increïble que, pel nostre capritx de tindre'ls de "mascota" a casa, no puguin desempenyar la seua principal funció vital; allò que els fa ser realment ells, allò que els caracteritza, allò que els fa feliços.
No obstant, com que volar per a ells és algo que porten interioritzat, com nosaltres el respirar, de seguida va agafar-li el truc i al cap de poca estona Tarongeta ja feia uns vols més llargs i controlats. Ara ja quasi és una experta!
A dins de la gàbia hi hem posat elements naturals com rametes d'arbre i plantes. A més, hi hem col·locat un niu i pèl de cabra que Tarongeta, teòricament, ha d'utilitzar per omplir el niu abans de posar-hi els seus ous. Estem esperant a veure si s'aparellen i Tarongeta és mare per primera vegada. Ara és primavera, és temps d'aparellament, i els dos tenen un any.
Us anirem informant sobre com evoluciona la seua relació i si arriben nous ocells al gabial que, ja us asseguro, val la pena vingueu a veure. Us agradarà molt. De pas, feliciteu a Carlos pel seu gran treball que ha fet tot sol. És un artista!
Cinta P.
De fet, quan li vaig regalar a Tarongeta en una gàbia, Carlos de seguida em proposà soltar-la i deixar-la en llibertat. És cert que la seua gàbia era minúscula (podeu apreciar a la foto la diferència de la d'abans amb la d'ara), però reconeixo que això no m'ho vaig ni plantejar fins que ell m'ho va qüestionar aquell dia... No la vam soltar perquè sola, sense una colònia de canaris, molt difícilment hagués pogut sobreviure. Com a solució, Carlos em va dir que construïria un gabial al pati de l'alberg Assut que, a més, podria funcionar també com a petit centre de recuperació d'aus, és a dir, tindria la funció d'acollir temporalment ocells ferits fins que els vinguessin a recollir per endur-se'ls al Parc Natural del Delta.
En dos caps de setmana de treball intens, Carlos ha construït una gàbia de grans dimensions (n'estic segura que els dos canaris que ara l'habiten creuen viure en llibertat), amb pals, sostre i porta de fusta i tela metàl·lica. La nostra és una gàbia totalment artesanal que està totalment preparada per superar els intents d'atac dels gats, gossos i altres animalons. A més, té dos fustes que protegeixen els nostres ocells del vent i també un tub que s'endurà l'excés d'aigua a l'exterior de la gàbia en cas de pluja.
Aquest diumenge, coincidint amb el meu aniversari, Carlos em va donar la sorpresa de veure el gabial acabat i vaig tenir el gust de poder soltar els dos canaris de la gàbia menuda perquè volessin fins a la gran. Va ser una sensació molt agradable i em vaig sentir molt molt bé. He de matitzar que Don-ostia va volar ràpidament cap a la gàbia nova, suposo perquè només feina unes 24 hores que l'havíem comprat i que estava vivint a la gàbia petita. Per a ell, aquella no era casa seua i només devia pensar en sortir.
En canvi, Tarongeta, que feia potser quasi dos mesos que vivia tancada entre aquelles petitíssimes quatre parets (i en les dos barretes al mig per poder anar saltant d'una a l'altra...), va vacilar alhora de sortir. No volia, segurament tenia por. El cas és que quan Tarongeta va sortir de la menuda gàbia rosa, Carlos i jo ens vam adonar que la pobra no sabia volar. Amb prou feines va poder arribar a la rama que tenia més a prop, amb moviments descompensats i mig pujant i baixant sense control. I pensar que tots els ocells, la naturalesa dels quals és alçar el vol i volar en llibertat, movent les ales al seu antull... sembla increïble que, pel nostre capritx de tindre'ls de "mascota" a casa, no puguin desempenyar la seua principal funció vital; allò que els fa ser realment ells, allò que els caracteritza, allò que els fa feliços.
No obstant, com que volar per a ells és algo que porten interioritzat, com nosaltres el respirar, de seguida va agafar-li el truc i al cap de poca estona Tarongeta ja feia uns vols més llargs i controlats. Ara ja quasi és una experta!
A dins de la gàbia hi hem posat elements naturals com rametes d'arbre i plantes. A més, hi hem col·locat un niu i pèl de cabra que Tarongeta, teòricament, ha d'utilitzar per omplir el niu abans de posar-hi els seus ous. Estem esperant a veure si s'aparellen i Tarongeta és mare per primera vegada. Ara és primavera, és temps d'aparellament, i els dos tenen un any.
Us anirem informant sobre com evoluciona la seua relació i si arriben nous ocells al gabial que, ja us asseguro, val la pena vingueu a veure. Us agradarà molt. De pas, feliciteu a Carlos pel seu gran treball que ha fet tot sol. És un artista!
Cinta P.
0 comentaris:
Publica un comentari